28 de febr. 2012

Portes

Una casa. Una casa gran, com del segle XIX. Al hall uns vastos escalons de fusta roblesca, macissa, que entonen un cant cada cop que s'ejecuta un pas sobre ells ''crack, nyec'', recordant-nos la veterania que els caracteritza. A la part dreta de la noble escalera, s'observa un pasadís, aparentment inacabable, amb un moble auxiliar, dels que permaneixen buits de res i plens de poc, que dona la benvinguda als que s'animen a passar.

Trepitjant escalons amunt, ja s'observa el parqué del primer pis, al que finalment s'accedix. Els antics dormitoris que allí es troben, son buits de gent, de vida, però plens d'històries. Encara que els llits ja no fan soroll, ni s'escolta l'obrir de caixons, ni el córrer d'infants per l'extensió de l'indret, les parets tenen molta memòria i escorcollen el passat, transmitint-lo a aquells que s'arrimen a elles.

Al pujar, la porta que abans es mantenia oberta, s'ha tancat amb un soroll estrident, que ha fet cruixir l'antiga casa. Mai havia vist tancar aquella porta, era el primer cop que la veía així, verge estava encara d'escoltar el soroll de les rovellades visagres fent la seva funció. I ara, com de sobte, només acabar l'escalada sinuosa per aquelles plataformes de roble, al aplegar just al fons i observar l'interior de l'habitacle, com un raig, ha dit prou. I s'ha tancat.

Després de presenciar aquell aconteciment, impassible, ha oblidat la porta que abans es mantenia oberta i ha decidit escorcollar la resta de la casa. Pensant-ho millor, la porta que abans es mantenia oberta era bonica i contenia un habitacle acollidor, però era massa menut i de vegades incòmode i angoixós, per això continua la seva búsqueda per la gran mansió, amb l'equipatge encara al llom, d'un lloc on instalarse. Obrint portes i tancant-les, ha deduit, sense pas sorpresa, donada la previsibilitat de la situació, que ninguna donava accés a un racó completament agradable on instalarse. Ha trobat alguna bonica, en particular una blanca, amb motius daurats al centre i a la part inferior, i un pom redó amb un trèbol de tres fulles grabat. Però al obrirla no s'ha trobat un lloc agradable, era obscur i buit. També n'ha trobat d'algunes que donàven pas a racons plens de mobles bonics i llits còmodes, però aquesta mena de portes eren molt velles, lletges i faltes de tot, de forma que no acavàben d'agradarli tampoc.

Cansat de la seva búsqueda sense fí, revalla amb frondosa gana, com si volgués demostrar-se la ràbia a si mateix, l'equipatge a un costat, seu a la banqueta del pasadís de l'última planta, i fa un cigarret, mentre pensa en tots els llocs que ha explorat. De sobte, una suau brisa  li mulla el bescoll, emportant-se de la ment allò que l'ocupaba. Es gira, i al fons del passadís veu un finestral en el que no s'havia fixat abans. S'aproxima, poc a poc, com en por, però al observar que la finestra està entreoberta, ja avança amb més fermesa. En la mida en que camina, comprova que està més oberta del que vislumbraba al principi. La brisa que entra cada cop és més forta, i l'embriaga, nota el perfum que arrastra junt a ella.. Quant arriba a mig metra d'aquesta, allarga el braç i l'obri suaument, sense que la cristal·lina companya mostre la més mínima resistència. Al asomar-se a través d'ella veu el gran jardí que envolta l'antiga casa, delimitat per una xicoteta tanca de fusta grisenca, que dona pas a un llac rodejat de muntanyes d'un verd impactant. Al magestuós paratge, el banya un oceá groc i taronja de rajos de sol, que augmenten el valor de la seva belleça i el fan dócil i alegre. L'olor es dolç, com de frutes de temporada, el goig l'ompli.

Les portes amaguen, les finestres no tenen perquè.




Cap comentari:

Publica un comentari