4 de gen. 2012

Pànic

Allà fora en la balconada es divisa una ciutat plena de llums, gent i històries, una ciutat dormida, que aquesta nit gaudeix de la companyía d'una lluna plena tímida, que fa com que ilumina, però en realitat observa curiosa el que te als peus. Un fred important cala els ossos dels valents que passegen, però tot i això ell no sent, no pateix, l'abriga mitja ampolla de whisky barat, i el que li queda. No enten de frets, no aquesta nit. Ni el cendrer sap la quantitat de civaretes de tabàc que du acumulades, una a una, fan muntó, i contribueixen al túmor, què en un futur pròxim, l'invadirà.

Fent música, fent cançó, va passant la nit. Un fum de martiris, alegries, esperances i patiments l'abunden, l'emprenyen fortament, i ell els arpegia, cridant, cridant per viure. Després d'arrancar dues cordes amb ràbia continua fent acords, ara dissonants, però li fa el mateix, no necessita bons sons, no li precupa la seva guitarra malferida, ara està com ell, i el compren, i sona com ell du sonant per dins fa molt...

Amb gestos xops d'alcohol, s'alça de la cadira, s'amorra a l'ampolla, xucla del cigarret i mentre surt l'última bocanada de fum rosant els seus llavis, cau sobre les fredes baldoses que formen el sòl de la balconada, inconscient.

I allà, entre plantes, civaretes, una guitarra partida, vidres i whisky derramat, en el bell mig d'un balcó, mor, per tornar a nàixer, somiant que algún dia havia restat ple de vida.




[...] I avui, la lluna li ha preguntat si encara l’estima, “No puc” ha dit. Ell proba totes les estreles, a dotzenes, una a una i disfruta, però no sap estimar la lluna, perquè, m’algrat tot, ha intentat fer-ho, però ella és massa gran, generosa i bona, i el cor d'ell, és petit, moribund i trist.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada