Cronología II

Parlem de futur, parlem de pervindres, imaginem el demà com vullguent arribar-hi, com esperant que passe el present ràpid, amb impaciència. Tenim estudis, ens formem i ens eduquem, per cultura, potser, però en general per la fatídica pregunta de què serà de nosaltres. Patim una vida encarada cap al futur, que no ens concentra en el quefer d'ara, pensem sempre en el demà, i quant aquest arriba, pensem en el següent. Ens oblidem del present, passant de llarg moltes coses, i oblidant-ne d'importants.

De vegades, imprevisiblement, el futur ens angoixa, observem el que podrà passar i no ens agrada, odiem el futur. Aquell futur, asolador d'idees, esfumador de concentració, que no ens deixa disfrutar de la virtuositat del millor dels presents, fa funcions de soga i ens ofega. Morim tant per dins, que és inevitable no esguitar un poc l'exterior, provocant en els propers la preocupació.

I l'endemà vol ser avui, i no el deixe, no vull, no, ara no.




[...] Una tronà s'observa a la llunyania. Ell, dret a la solitària platja, s'alarma al vore la contundència d'aquells núvols i la potència dels rajos, els quals iluminen l'oscura nit, fent competència a la lluna.
Amb tranquilitat, encen una foguera, estén la tovallola, obri l'ampolla i espera assegut a que la gegantina nuvolada aplegue. Quant la tronà s'observa suficientment propera, s'aixeca, s'acaba l'interior de l'ampolla, la revalla i es llança a l'aigua d'un salt..."Humils núvols que sobre mi volen ploure, els explicaré avui, senyors, que em poden apagar la foguera, mullar-me la tovallola, inclús fer malbé els meus cigarrets, però a mi no em mullaran vostés, perquè ja ho faig jo. Al mar..."

=)

Aqui espero, potser muiga, però aqui espero, aqui m'amago de mi mateix. Tambaletge dintre les meves cavernes per fartar-me a discussións amb la meva ànima, per què ella m'explique el perquè de riure sense pas ganes, el tombar el cap avall dia i nit, el no restar mai feliç, el viure un problema, les baralles amb el meu voltant i aquells que l'habiten, el somiar sempre, per evadir-me i no centrar el cap en la realitat que pateixo. El ser jo, el motiu del meu combat contra els pitjors pensaments.

Un somriure trist.

Pànic

Allà fora en la balconada es divisa una ciutat plena de llums, gent i històries, una ciutat dormida, que aquesta nit gaudeix de la companyía d'una lluna plena tímida, que fa com que ilumina, però en realitat observa curiosa el que te als peus. Un fred important cala els ossos dels valents que passegen, però tot i això ell no sent, no pateix, l'abriga mitja ampolla de whisky barat, i el que li queda. No enten de frets, no aquesta nit. Ni el cendrer sap la quantitat de civaretes de tabàc que du acumulades, una a una, fan muntó, i contribueixen al túmor, què en un futur pròxim, l'invadirà.

Fent música, fent cançó, va passant la nit. Un fum de martiris, alegries, esperances i patiments l'abunden, l'emprenyen fortament, i ell els arpegia, cridant, cridant per viure. Després d'arrancar dues cordes amb ràbia continua fent acords, ara dissonants, però li fa el mateix, no necessita bons sons, no li precupa la seva guitarra malferida, ara està com ell, i el compren, i sona com ell du sonant per dins fa molt...

Amb gestos xops d'alcohol, s'alça de la cadira, s'amorra a l'ampolla, xucla del cigarret i mentre surt l'última bocanada de fum rosant els seus llavis, cau sobre les fredes baldoses que formen el sòl de la balconada, inconscient.

I allà, entre plantes, civaretes, una guitarra partida, vidres i whisky derramat, en el bell mig d'un balcó, mor, per tornar a nàixer, somiant que algún dia havia restat ple de vida.

[...] I avui, la lluna li ha preguntat si encara l’estima, “No puc” ha dit. Ell proba totes les estreles, a dotzenes, una a una i disfruta, però no sap estimar la lluna, perquè, m’algrat tot, ha intentat fer-ho, però ella és massa gran, generosa i bona, i el cor d'ell, és petit, moribund i trist.