Portes

Una casa. Una casa gran, com del segle XIX. Al hall uns vastos escalons de fusta roblesca, macissa, que entonen un cant cada cop que s'ejecuta un pas sobre ells ''crack, nyec'', recordant-nos la veterania que els caracteritza. A la part dreta de la noble escalera, s'observa un pasadís, aparentment inacabable, amb un moble auxiliar, dels que permaneixen buits de res i plens de poc, que dona la benvinguda als que s'animen a passar.

Trepitjant escalons amunt, ja s'observa el parqué del primer pis, al que finalment s'accedix. Els antics dormitoris que allí es troben, son buits de gent, de vida, però plens d'històries. Encara que els llits ja no fan soroll, ni s'escolta l'obrir de caixons, ni el córrer d'infants per l'extensió de l'indret, les parets tenen molta memòria i escorcollen el passat, transmitint-lo a aquells que s'arrimen a elles.

Al pujar, la porta que abans es mantenia oberta, s'ha tancat amb un soroll estrident, que ha fet cruixir l'antiga casa. Mai havia vist tancar aquella porta, era el primer cop que la veía així, verge estava encara d'escoltar el soroll de les rovellades visagres fent la seva funció. I ara, com de sobte, només acabar l'escalada sinuosa per aquelles plataformes de roble, al aplegar just al fons i observar l'interior de l'habitacle, com un raig, ha dit prou. I s'ha tancat.

Després de presenciar aquell aconteciment, impassible, ha oblidat la porta que abans es mantenia oberta i ha decidit escorcollar la resta de la casa. Pensant-ho millor, la porta que abans es mantenia oberta era bonica i contenia un habitacle acollidor, però era massa menut i de vegades incòmode i angoixós, per això continua la seva búsqueda per la gran mansió, amb l'equipatge encara al llom, d'un lloc on instalarse. Obrint portes i tancant-les, ha deduit, sense pas sorpresa, donada la previsibilitat de la situació, que ninguna donava accés a un racó completament agradable on instalarse. Ha trobat alguna bonica, en particular una blanca, amb motius daurats al centre i a la part inferior, i un pom redó amb un trèbol de tres fulles grabat. Però al obrirla no s'ha trobat un lloc agradable, era obscur i buit. També n'ha trobat d'algunes que donàven pas a racons plens de mobles bonics i llits còmodes, però aquesta mena de portes eren molt velles, lletges i faltes de tot, de forma que no acavàben d'agradarli tampoc.

Cansat de la seva búsqueda sense fí, revalla amb frondosa gana, com si volgués demostrar-se la ràbia a si mateix, l'equipatge a un costat, seu a la banqueta del pasadís de l'última planta, i fa un cigarret, mentre pensa en tots els llocs que ha explorat. De sobte, una suau brisa  li mulla el bescoll, emportant-se de la ment allò que l'ocupaba. Es gira, i al fons del passadís veu un finestral en el que no s'havia fixat abans. S'aproxima, poc a poc, com en por, però al observar que la finestra està entreoberta, ja avança amb més fermesa. En la mida en que camina, comprova que està més oberta del que vislumbraba al principi. La brisa que entra cada cop és més forta, i l'embriaga, nota el perfum que arrastra junt a ella.. Quant arriba a mig metra d'aquesta, allarga el braç i l'obri suaument, sense que la cristal·lina companya mostre la més mínima resistència. Al asomar-se a través d'ella veu el gran jardí que envolta l'antiga casa, delimitat per una xicoteta tanca de fusta grisenca, que dona pas a un llac rodejat de muntanyes d'un verd impactant. Al magestuós paratge, el banya un oceá groc i taronja de rajos de sol, que augmenten el valor de la seva belleça i el fan dócil i alegre. L'olor es dolç, com de frutes de temporada, el goig l'ompli.

Les portes amaguen, les finestres no tenen perquè.

Somiar

Que el meu Mr. Hyde és al·lèrgic al teu perfum, i s'espanta.

Cronología II

Parlem de futur, parlem de pervindres, imaginem el demà com vullguent arribar-hi, com esperant que passe el present ràpid, amb impaciència. Tenim estudis, ens formem i ens eduquem, per cultura, potser, però en general per la fatídica pregunta de què serà de nosaltres. Patim una vida encarada cap al futur, que no ens concentra en el quefer d'ara, pensem sempre en el demà, i quant aquest arriba, pensem en el següent. Ens oblidem del present, passant de llarg moltes coses, i oblidant-ne d'importants.

De vegades, imprevisiblement, el futur ens angoixa, observem el que podrà passar i no ens agrada, odiem el futur. Aquell futur, asolador d'idees, esfumador de concentració, que no ens deixa disfrutar de la virtuositat del millor dels presents, fa funcions de soga i ens ofega. Morim tant per dins, que és inevitable no esguitar un poc l'exterior, provocant en els propers la preocupació.

I l'endemà vol ser avui, i no el deixe, no vull, no, ara no.




[...] Una tronà s'observa a la llunyania. Ell, dret a la solitària platja, s'alarma al vore la contundència d'aquells núvols i la potència dels rajos, els quals iluminen l'oscura nit, fent competència a la lluna.
Amb tranquilitat, encen una foguera, estén la tovallola, obri l'ampolla i espera assegut a que la gegantina nuvolada aplegue. Quant la tronà s'observa suficientment propera, s'aixeca, s'acaba l'interior de l'ampolla, la revalla i es llança a l'aigua d'un salt..."Humils núvols que sobre mi volen ploure, els explicaré avui, senyors, que em poden apagar la foguera, mullar-me la tovallola, inclús fer malbé els meus cigarrets, però a mi no em mullaran vostés, perquè ja ho faig jo. Al mar..."

=)

Aqui espero, potser muiga, però aqui espero, aqui m'amago de mi mateix. Tambaletge dintre les meves cavernes per fartar-me a discussións amb la meva ànima, per què ella m'explique el perquè de riure sense pas ganes, el tombar el cap avall dia i nit, el no restar mai feliç, el viure un problema, les baralles amb el meu voltant i aquells que l'habiten, el somiar sempre, per evadir-me i no centrar el cap en la realitat que pateixo. El ser jo, el motiu del meu combat contra els pitjors pensaments.

Un somriure trist.

Pànic

Allà fora en la balconada es divisa una ciutat plena de llums, gent i històries, una ciutat dormida, que aquesta nit gaudeix de la companyía d'una lluna plena tímida, que fa com que ilumina, però en realitat observa curiosa el que te als peus. Un fred important cala els ossos dels valents que passegen, però tot i això ell no sent, no pateix, l'abriga mitja ampolla de whisky barat, i el que li queda. No enten de frets, no aquesta nit. Ni el cendrer sap la quantitat de civaretes de tabàc que du acumulades, una a una, fan muntó, i contribueixen al túmor, què en un futur pròxim, l'invadirà.

Fent música, fent cançó, va passant la nit. Un fum de martiris, alegries, esperances i patiments l'abunden, l'emprenyen fortament, i ell els arpegia, cridant, cridant per viure. Després d'arrancar dues cordes amb ràbia continua fent acords, ara dissonants, però li fa el mateix, no necessita bons sons, no li precupa la seva guitarra malferida, ara està com ell, i el compren, i sona com ell du sonant per dins fa molt...

Amb gestos xops d'alcohol, s'alça de la cadira, s'amorra a l'ampolla, xucla del cigarret i mentre surt l'última bocanada de fum rosant els seus llavis, cau sobre les fredes baldoses que formen el sòl de la balconada, inconscient.

I allà, entre plantes, civaretes, una guitarra partida, vidres i whisky derramat, en el bell mig d'un balcó, mor, per tornar a nàixer, somiant que algún dia havia restat ple de vida.

[...] I avui, la lluna li ha preguntat si encara l’estima, “No puc” ha dit. Ell proba totes les estreles, a dotzenes, una a una i disfruta, però no sap estimar la lluna, perquè, m’algrat tot, ha intentat fer-ho, però ella és massa gran, generosa i bona, i el cor d'ell, és petit, moribund i trist.

Divisa.

                                                                                       

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, 

de clase baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

M.M.M

Lluna

Ignorants aquells que creuen que la millor claretat apareix al dia i no a la nit.